En castellano, aquí
INTRODUCCIÓ
Des de principis d’any Colze a Colze hem estat col·laborant amb les companyes que organitzaven el Festival de fotografia incisiva Ullal. Juntament amb altres col·lectius, vam tenir l’oportunitat de participar en la categoria anomenada Dentera, que parla de repressió i violència institucional.
Durant el festival, celebrat al maig de 2022 a Can Batlló (Barcelona), vam participar a un debat en el qual vam poder compartir les nostres experiències i perspectives sobre la imatge i la violència institucional amb col·lectius antiracistes, transfeministes i persones que utilitzen la la imatge com a mitjà de lluita, visibilització, conscienciació i resistència (Tanquem els Cies, Se va a armar la Gorda, Mal de Ojo y Ullal).
En el debat es van fer reflexions sobre l’ús que fem de les imatges; qui és/són els subjectes, identitats i cossos que en elles apareixen; qui, quan, com i per què es prenen les fotografies; cap a on apunten les càmeres: cap a qui rep la violència o cap a qui l’exerceix; quines maneres tenim de mostrar la violència institucional i les seves resistències; de quina manera els cossos policials, el sistema judicial i els mitjans de comunicació poden utilitzar les imatges que es publiquen per a reprimir-nos; i altres temes molt interessants que ens van quedar pendents.
Des de Colze a colze vam voler fer una aportació al festival muntant una instal·lació artística anomenada La foto de portada que ens animés a debatre i reflexionar sobre les imatges i la repressió a la dissidència política en un context de mobilitzacions.
LA FOTO DE PORTADA
Confrontar la violència policial. Pintar o trencar un aparador. Cremar un contenidor (o, de vegades, tan sols recolzar-lo a terra). Per què són aquestes les imatges més buscades en una manifestació?
Aquestes tres situacions solen cridar l’atenció de les càmeres pel seu potencial estètic i material, i per l’impacte visual que genera la imatge d’una o diverses persones protagonitzant l’acció.
Amb aquest projecte intentem mostrar els motius que porten a cadascuna de les càmeres que ens apunten a disparar-nos quan ens acostem a qualsevol d’aquests objectes. També volem aportar la nostra visió als debats actuals i reflexions col·lectives sobre la presa d’imatges en les mobilitzacions i la seva posterior publicació.
Alhora, ens agradaria poder qüestionar aquest tipus de mirades hegemòniques que alimenten, directament o indirectament, la iconografia de l’heroi o el vilà, sempre parcials.
Què hi ha darrere d’aquestes imatges?
La mirada se centra en l’acció, en allò que està passant en aquest mateix instant i que sembla que hagi sorgit del no-res. És cert que algunes vegades aquests actes sorgeixen de l’eufòria col·lectiva i són fruit de la improvisació, però ens agradaria visibilitzar també tot allò que succeeix abans i després i que és necessari perquè això succeeixi.
Les situacions de violència estructural quotidiana que rebem, la frustració per no veure’ns capaces de confrontar-la, els intents i voluntat de convertir la ràbia i la por en quelcom col·lectiu i transformador, les reunions i assemblees per a organitzar una manifestació, el treball de formigueta, de picar portes i picar pedra, totes les tasques productives i reproductives que assumim al voltant d’una campanya o mobilització, les formacions antirepressives prèvies i posteriors, l’acompanyament i suport legal, emocional i polític a les persones represaliades i moltes altres tasques més o menys invisibilitzades.
També ens agradaria reflexionar sobre el fet que no totes les persones que participem en aquesta mobilització tenim totes les facilitats necessàries per a protagonitzar aquest tipus d’accions, que impliquen una sèrie de condicions materials, físiques, mentals i emocionals determinades. Però això no significa que no puguem posar el nostre granet de sorra perquè aquestes situacions es donin assumint altres funcions tant o més importants que agafar una pancarta reforçada, un martell, un esprai o un encenedor.
A vegades també observem en aquestes situacions com es genera una divisió implícita entre les manifestants. D’una banda apareixen “les encaputxades”, aquells grups o persones que moltes vegades agafen la iniciativa de l’acció.
D’altra banda, la resta de les manifestants, amb el rostre descobert i amb una actitud més passiva que observen l’escena, a vegades alienes a ella, a vegades còmplices, però sempre des d’una distància. Aquesta distància també està generada per les persones que busquen La foto de portada, ja que a la foto solament apareixen les persones que protagonitzen l’acció i no la resta de persones, que també estan fent que aquest moment sigui possible.
Aquesta distància és també un dels efectes de la repressió. A vegades pensem que si individualment no fem res il·legal, no participem de l’escena o prenem una distància prudencial, no ens tocarà la repressió. Però la repressió no solament afecta a qui “enxampen” in fraganti o uns mesos després gràcies a una recerca policial, sinó que ens afecta a totis les que sentim aquesta lluita com a nostra i formem part o ens identifiquem amb els col·lectius reprimits.
Una imatge val més que mil paraules.
Però també pot costar-nos milers d’euros en multes o anys de presó.
Moltes vegades la repressió actua sobre una o diverses persones amb l’objectiu d’afectar un col·lectiu i, per extensió, a tota la població. Però, cal no oblidar, que les causes judicials es dirigeixen majoritàriament cap a subjectes específics.
És per això que el sistema repressiu necessita identificar a les persones que van cometre el delicte i quin grau de participació va tenir cadascuna d’elles. Pretenen així trencar al col·lectiu condemnant a l’individu.
Aquest és un dels motius pels quals a vegades ens costa col·lectivitzar les qüestions antirepressives.
No obstant això, és el paraigues d’allò col·lectiu el que ens pot proporcionar un cert anonimat. Actuar en grup trenca amb la individualització de la repressió (i, per què no dir-ho, és més divertit). Tapar, trencar, bloquejar o inhabilitar les càmeres dificulta la identificació. De vegades, ser ramat evita que puguin enxampar a la lloba solitària.
Cuidem-nos entre nosaltris per a ser perilloses juntis.
Hi ha moltes maneres de prendre fotos sense posar-nos en risc. Som creatives, podem trucar les imatges, esborrar la informació que contenen en forma de metadades, gravar vídeos sense que en ells apareguin les manifestants, prendre fotos que escapin dels imaginaris hegemònics…i segur que entre totis se’ns ocorren algunes idees més.
Una de les tasques més urgents i necessàries que tenim consisteix a trobar com incloure dins de les nostres estratègies antirepressives als cossos no normatius, que tenen més dificultats per a formar part d’una massa homogènia, perquè representen allò diferent, singular, rar… Tenir això en compte també es pot considerar autodefensa.
Som diverses i aquesta és també una de les nostres fortaleses. Així que, una vegada més, siguem creatives!
POLICIA
LA BRIGADA D’INFORMACIÓ (GOAP I UCIOP)
La policia ens assetja constantment amb les seves càmeres. Actualment és gairebé impossible presenciar una intervenció policial sense que algun d’ells gravi l’actuació. Ho fan, principalment, per a enxampar-nos cometent un o diversos delictes i així poder incriminar-nos, amb l’objectiu de reprimir-nos.
El policia que ens dispara càmera en mà forma part del GOAP (Grup d’Obtenció i Assegurament de la Prova), una unitat especial dels Mossos d’Esquadra que sol acompanyar als antidisturbis (BRIMO i ARRO) en les seves actuacions. També solen gravar-nos amb una càmera damunt dels furgons o fins i tot des de l’helicòpter que sobrevola les manifestacions i, com s’ha vist recentment, utilitzant drons teledirigits. A part d’aquesta unitat, avui dia, qualsevol agent del carrer pot portar una càmera enganxada a la seva armilla.
La Brigada d’Informació dels Mossos, anomenada UCIOP (Unitat Central d’Informació en Ordre Públic) també recopila totes les imatges publicades a la premsa i a internet per a augmentar el seu arxiu, amb elles generen perfils i identifiquen a qui protagonitza l’acció, utilitzant una comparativa d’imatges per a criminalitzar-nos i reprimir-nos.
EMPRESES I INSTITUCIONS
Les empreses instal·len càmeres de videovigilància per a espiar a les seves treballadores i per a enjudiciar a qualsevol persona que cometi un delicte en les seves instal·lacions. És una manera de controlar i dissuadir a les seves treballadores i protegir els seus béns materials.
Les institucions també ho fan per a donar als seus ciutadans una suposada sensació de seguretat, molt influenciats per les notícies alarmistes de la premsa generalista, augmentant així el control social.
Al juny de 2020 es va obrir un polèmic debat degut a les 13 càmeres de reconeixement facial que l’Ajuntament de Barcelona volia instal·lar en les zones cèntriques de la ciutat. La novetat d’aquestes càmeres, respecte a les que ja tenim als nostres carrers i places, és que tenien un sistema d’emmagatzematge d’imatges i un programari d’intel·ligència artificial. Després de diverses crítiques pel perill contra la privacitat que suposaven i perquè els mesuraments biomètrics dels nostres cossos amaguen mesures repressives, la instal·lació de les càmeres va quedar paralitzada a causa d’errors administratius.
PREMSA GENERALISTA
MITJANS DE DESINFORMACIÓ MASSIVA
La premsa generalista cerca obsessivament aquestes imatges amb la intenció de catalogar de violenta una manifestació, deslegitimar la protesta i evitar parlar de les reivindicacions i conflictes socials que hi ha darrere de l’acció. Obeeixen els interessos dels governs i les empreses que les financen.
Sovint acompanya aquestes imatges amb un discurs on assenyala a les manifestants que protagonitzen l’acció com «els grups violents», «les instigadores» o «les infiltrades», construint així el subjecte de l’Enemic intern, que té un gran impacte en la societat.
FOTOPERIODISTES FREELANCE
Moltes vegades, les periodistes freelance (autònomes) simplement busquen la foto que els faci guanyar una mica de diners venent-les a la premsa generalista, amb l’esperança de sortir de la precarietat econòmica. Empatitzem amb la necessitat de guanyar-se la vida en un món laboral basat en l’explotació, però creiem que podem trobar altres maneres de fer-ho sense que això ens posi en risc.
MITJANS DE COMUNICACIÓ ALTERNATIUS
Algunes fotoperiodistes alternatives prenen aquestes fotografies per a difondre les mobilitzacions, donar visibilitat als moviments socials i denunciar la violència policial. Algunes també ho fan amb l’esperança que puguin servir com a prova i salvar-nos en un judici. És cert que en algunes ocasions aquestes imatges han servit per a absoldre a les persones acusades. Però, la realitat és que el nombre de casos que coneixem en els que aquestes fotos han servit com a prova per a incriminar-nos i condemnar-nos són bastant més nombrosos.
Fer més visible i denunciar la violència policial és una tasca important i moltes vegades també implica un risc per a les fotoperiodistes.
Però voler estar present per a gravar o fotografiar totes les situacions en què ens trobem amb la línia policial significa assumir que sempre serem nosaltris qui rep, ens relega a una actitud passiva, ens posa en risc quan confrontem aquesta violència i a vegades fins i tot ens absté de fer-ho.
FOTÒGRAFS ESPONTANIS
Les estratègies comercials de les companyies telefòniques i els fabricants d’smartphones han aconseguit que la majoria de nosaltres tinguem constantment una càmera de fotos a la butxaca i que puguem prendre una foto amb un gest tan senzill com fer un sol clic.
L’enorme presència de tota mena de xarxes socials en les nostres vides, propiciada per les grans corporacions tecnològiques, ha fet que sentim la «necessitat» de publicar en elles tot allò que fem o veiem. A vegades, es busca la imatge més espectacular per a guanyar més seguidors o alguns «Likes».
Moltes de nosaltres simplement les prenem per inèrcia o per a ensenyar-les després a les nostres amistats. Unes altres, per a mostrar que hem assistit a una protesta i que donem suport a aquesta causa.
Gravar i publicar imatges de manifestacions pot significar un risc per a les persones que en elles apareixen, així que creiem important que abans de prendre una foto hi pensem dues vegades i reflexionem: Per què estic fent aquesta foto? Hi ha ja suficients imatges d’aquesta manifestació circulant per la xarxa? Puc posar en risc a alguna persona publicant aquest vídeo? Pot ser que hi hagi gent que no vol aparèixer en la meva foto? Els he preguntat?
Malgrat els inconvenients que té utilitzar-les com a mitjà de difusió, les xarxes socials ens permeten mostrar situacions i realitats que normalment són invisibilitzades, aquest és un dels motius per les quals les utilitzem que valorem positivament.
FOTÒGRAFES AFINS
Algunes fotògrafes afins volen contribuir a les nostres lluites i donar suport als nostres col·lectius a través de la imatge, això és quelcom que volem valorar i agrair. No són persones alienes als moviments socials, sinó que formen part d’ells i la seva manera d’aportar és assumir aquesta tasca, que també requereix molta valentia, esforç i dedicació. Per a dur a terme aquesta tasca, demanen el consentiment dels col·lectius que convoquen la mobilització i de les persones que apareixen en les fotografies.
MOVIMENTS SOCIALS
Els moviments socials fem fotos perquè volem visibilitzar les nostres lluites i les nostres accions, mostrar l’actitud d’una protesta, buscar la complicitat de les nostres potencials aliades, assenyalar als responsables d’un conflicte social, animar-nos a trencar amb la pau social o per a conservar aquests arxius i contribuir així a la nostra memòria històrica.
UNA ÚLTIMA REFLEXIÓ…
AMB CON-SENTIMENT
Hi ha moltes situacions personals i moments vitals que fan que no vulguem ser retratades o aparèixer en una imatge, a vegades perquè així ho hem decidit, unes altres perquè ens hi veiem empeses.
Encara que una foto pugui semblar inofensiva a ulls de qui l’està prenent, encara que darrere de la publicació d’una imatge es trobi la millor de les intencions, no podem donar per fet que una persona vulgui aparèixer en ella i molt menys que vulgui exposar el seu cos a la premsa o a internet.
Aquest és un altre dels motius pels quals demanem que es pregunti abans de disparar i que les fotoperiodistes arribin a acords amb els col·lectius que convoquen qualsevol acció, esdeveniment o manifestació i amb les persones que participen en elles. Sabem que no és una tasca fàcil i que requereix d’una coordinació i comunicació abans, durant i després de la mobilització que no sempre es pot donar. Però creiem que és un tema important a tractar i reflexionar.
Potser perdrem algunes imatges txules, però guanyarem aliades i benestar mental i emocional.
Siguem crítiques i autocrítiques amb les imatges. Reflexionem sobre quan les fem, per a què i per quins canals les difondrem. Generem la nostra pròpia memòria, i eines que ens permetin ser anònimes si volem o visibles si així ho desitgem.
ALGUNS MATERIALS ÚTILS PER A DIFONDRE
OCTAVETA APAGA LA CÀMERA
OCTAVETA GOAP
Colze a colze 