Fotografia de les protestes de 1995 a Cadis contra el tancament de les Drassanes.
Aquest article es va publicar originalment a La Tangent. Podeu trobar aquí l’article.
“A última hora de la nit, continuaven a Cadis els enfrontaments entre policia i manifestants. Arbres arrencats d’arrel, barricades cremant-se i autobusos urbans que van haver de ser retirats del servei a causa dels assalts continus van ser les notes que descrivien la situació, que deixava un recompte de tretze detinguts i diversos ferits, vuit d’ells policies.” (El País)
Segurament sonaran familiars aquestes línies amb les quals solen arrencar les notes de premsa que parlen de lluites laborals, manis o desallotjaments. Tot i això, la cita que obre aquest text no és del passat mes de novembre de 2021, com es podria imaginar, quan Cadis va viure diverses jornades de lluita arran del conflicte dels treballadors de les drassanes, tot i que el to és molt similar. No, la cita en qüestió és força anterior, de 1977, quan la vaga dels treballadors del metall, també a Cadis, paralitzava la ciutat. Encara que el lloc i els esdeveniments s’assemblen, la resposta no va poder més diferent. En aquella ocasió, els sindicats, la societat civil i els partits polítics van signar un comunicat conjunt condemnant la intervenció de les forces de l’ordre i emmarcant totes les protestes en el dret a vaga. Res a veure amb l’actual reacció mediàtica, institucional i dels grans sindicats, amb la seva condemna habitual a tota reacció que surti del que consideren “raonable”.
Les coses han canviat molt des del 77. Aquesta vegada, com passa amb moltes altres lluites i protestes, la resposta sindical, política i dels grups de pressió va posar el focus en els danys materials, en els conflictes ocasionats per les protestes, en la irracionalitat de les demandes, en el suposat egoisme de les manifestants, la violència, la perillositat de qui vol tombar l’ordre establert. En definitiva, dibuixen un “altre” perillós, un enemic intern, egoista i insolidari: un terrorista, algú que només vol satisfer les seves fosques i desmesurades demandes.
Ara bé, què és aquest “altre” que dibuixen, què és l’enemic intern i per què l’utilitzen? A grans trets, és aquell que des de dins d’una estructura territorial i social concreta és considerat com un perill per a aquesta. I és que tot sistema de poder necessita una excusa, un “dolent”, per a mantenir l’estructura repressiva, alguna cosa que justifiqui la retallada de llibertats, el control de mitjans de producció i el manteniment de la pobresa. L’enemic extern (aquest gran monstre que durant la guerra freda va encarnar el comunisme i que ara personifica l’Islam) es contraposa a l’enemic intern, el de casa, el traïdor que ataca des de dins. Són els murcians que arribaven arrossegats per la fam després de la Guerra Civil, els gitanos, els moros, els anarquistes, els estudiants, els controladors aeris… N’hi ha prou amb recordar les paraules de l’ex-cap superior de policia de València quan va catalogar literalment d’“enemics” (també a El País, el 21 de febrer del 2021) a les estudiants de batxillerat que es manifestaven en contra de les càrregues policials contra les alumnes del Luis Vives. Durant els anys 70, a l’Anglaterra de Thatcher, com a part del pla per acabar amb el sistema de subsidis i drets socials, l’enemic intern eren els miners als quals s’acusava d’insolidaritat, de voler ser paràsits socials. Per al govern espanyol, que durant anys s’ha estat escudant en la retòrica antiterrorista per posar en marxa tot l’aparell repressor, gràcies a la doctrina del “tot es culpa d’ETA”, es pot catalogar com a terrorista a qualsevol moviment organitzat i contestatari. L’enemic intern ha sigut (i continua sent) la gent migrada, les estudiants, les anarquistes, les mineres, les controladores aèries. Avui dia, també ho són les que aturen desnonaments, les okupes i, quan no segueixen les directrius, també ho són les sanitàries, les treballadores de la neteja… En definitiva, són tots aquells que volen un tros d’aquell pastís que, se suposa, ens hem de repartir, però del qual ens en toca molt poc.
La realitat és que l’enemic intern és aquell que qüestiona l’statu quo: la teva veïna quan demana ajudes socials, les dones dels miners quan donen suport a les vagues, les kellys quan exigeixen que els beneficis dels hotelers es reparteixin per obtenir salaris dignes, són les que reclamen no haver de pagar més per accedir als estudis, són les migrants que han saltat les tanques, també les filles de les migrants que volen mantenir les seves arrels, les veïnes de Cañada Real quan demanen accés a llum, i les que la punxen quan no poden pagar-la. L’enemic mai són els nazis, els explotadors, els polítics, els especuladors que viuen de la fam de les altres. Perquè la legalitat revesteix de justícia el saqueig capitalista, la violència colonial i patriarcal. Violentes ho són aquelles que es defensen de l’opressió. Però mai ho són els desnonaments, l’atur, les cues de la fam, la maca de llits als hospitals, les concertines, la Llei d’Estrangeria. Això sembla que no és violència.
Durant segles, s’han generat experiències compartides, s’han articulat lluites comunes per enfrontar els interessos d’aquells que decideixen com han d’anar les nostres vides. Precisament és la identificació amb un comú, diguem-li classe, la base imprescindible per poder confrontar de manera clara i unida i amb objectius amplis, una lluita que aspiri a guanyar. Però des de fa ja unes quantes dècades aquest comú està cada cop més dispers; la causa d’això la podem veure en la pèrdua d’aquesta consciència, d’aquest sentiment d’identitat compartida, de classe. Durant 40 anys les institucions polítiques i educatives, la policia i els mitjans de comunicació han anat elaborant aquest constructe ideològic flexible i mutable que serveix al poder per a desenvolupar de forma efectiva una sèrie d’accions dirigides al debilitament de les lluites socials. La construcció de l’enemic intern és una guerra ideològica constant que ha anat fonamentant les bases perquè, inclús dins els col·lectius que comparteixen opressions, s’hagin assumit com a propis els valors del poder.
Al cap i a la fi, la invenció d’aquest enemic intern és el que justifica mesures de control als carrers. Tornant al cas de Cadis, el motiu pel qual van treure tanquetes al carrer durant les vagues del metall va ser que no tots els que protestaven eren “treballadors”. Es crea la sensació que el problema són aquests “infiltrats” violents i venjatius que embruten la imatge de les protestes. D’aquesta manera se situa la mobilització en un desacord aïllat entre els treballadors i els propietaris d’una empresa. Així no només són enemigues les que protesten, sinó que ho són també aquelles que prenen partit de les manifestacions sense estar directament afectades per les reivindicacions. La solidaritat segons ells no existeix. “Si no ets treballador, què fas aquí? Res de bo, segur.” Es criminalitza la solidaritat. Fins a tal punt ha arribat això que ha cristal·litzat la idea que els sectors que protesten són grups privilegiats, obviant que aquests han lluitat pels drets que tenen i que part de les reivindicacions són millores per a la classe obrera, són beneficis per a totes. Tot això fonamenta encara més la idea segons la qual la vaga dels altres va en contra nostra, no ens identifiquem entre nosaltres i s’ataca directament als llaços de solidaritat apel·lant que “no són treballadors de l’empresa”, o la deslegitimació dels manifestants “perquè són gent de fora”. No són discursos buits, sinó que busquen atomitzar el conflicte, trencar els llaços de solidaritat i la identitat col·lectiva, el que deriva en que persones que no són del gremi ni del territori no sentin el conflicte com a propi. Aquesta tàctica recorre a la xenofòbia implícita quan assenyala com a responsables de les pràctiques que es volen criminalitzar a les persones “de fora”. D’aquesta manera es construeix un “nosaltres” fictici que es contraposa a “l’altre”, al qual se li adjudiquen els qualificatius de violent, delinqüent, en oposició a “l’autèntic” manifestant que segueix els valors que es volen destacar.
L’objectiu d’aquesta assimilació és generar un relat immobilitzador que permeti redirigir qualsevol subversió de l’ordre establert. Per a dur a terme s’introdueix una càrrega ideològica conservadora en missatges accessibles i extrapolables, s’apropien de discursos que no eren seus per capgirar-ne el significat. Fent referència al respecte, al·leguen “jo comparteixo les raons de la vaga, però no puc donar suport a l’ús de piquets perquè tothom té dret a treballar”. Així mateix, defensen el “dret a vaga sense oblidar el dret a la mobilitat o la seguretat ciutadana de la resta de la població”. S’imposa un fals igualitarisme que obvia les relacions de poder existents i el monopoli de la violència per part de l’estat i es defineix el marc en el qual l’opressió només es pugui confrontar dins d’uns límits perquè la protesta no suposi cap renúncia, cap molèstia, per a aquells que compten amb privilegis. Com si diguessin “manifesta’t, però seguint les meves normes”. En definitiva, evitar que es produeixi cap canvi profund.
Perquè, al cap i a la fi, no és la taula de negociació la que ens igualarà, com tampoc ho farà la mort. És la capacitat de pressionar, d’imposar les nostres demandes aturant la producció, paralitzant els seus projectes, el que ens posa en la posició per a poder negociar. La negociació es produeix entre iguals, i a nosaltres una vida ens separa d’aquells que dissenyen la misèria quotidiana. Per això hem de recordar que el capital no està al servei de la vida i que si la vida segueix al servei del capital, està condemnada a la ruïna. Totes nosaltres, aquest nosaltres que hem de recuperar, aquest nosaltres pel qual lluitar, som l’enemic.
Colze a colze 