L’«antiterrorisme» europeu

Para leer este texto en castellano →aqui

Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 en terres nord-americanes marquen una de les primeres conjuntures que obre camins potents a la qüestió «antiterrorista», al seu aprofundiment i a l’extensió a nivell europeu. L’alarma pública va permetre la presa de decisions en temps rècord sobre diversos mecanismes de seguretat interna. Motivat per la intenció de la UE de convèncer als Estats Units de ser un soci important en aquesta àrea, es van aprovar ràpidament uns acords que eren esborranys fins aleshores i es van potenciar els ja existents.

El resultat immediat en aquest context «d’emergència» va ser l’aprovació del primer pla multidimensional de la UE enfocat única i exclusivament en la lluita antiterrorista: més de 60 mesures que serien revisades i ampliades en els consells següents de Justícia i Interior. El full de ruta incloïa iniciatives pràctiques en matèria de seguretat en l’aviació civil, cooperació policial i judicial, acció exterior i finançament terrorista (Consell de la Unió Europea, 2001).

Aquest pla d’acció va ser l’embrió de la política antiterrorista de la UE, va donar marc a moltes iniciatives disperses i es va convertir en un mecanisme de coordinació interna. Va ser acompanyat de la decisió de reconèixer el terrorisme com un «delicte especial» en tots els països membres. La UE es va convertir en el primer actor internacional a reconèixer una definició comuna de terrorisme.

A finals de setembre de 2001 es va establir un llistat comú «d’organitzacions terroristes» acordada per 15 Estats, i es van traçar línies de treball per a una resposta legislativa i operativa cooperada. Destaca com a important la decisió de juny de 2002 sobre l’Ordre d’Arrest Europea que desplaça tots els altres mecanismes de lliurament o extradició de persones.

L’ordre elimina la necessitat d’una autorització política i obliga a les autoritats judicials a reconèixer la sol·licitud de lliurament de qualsevol Estat. L’Euroordre és considerada com l’eina operativa més important en la lluita antiterrorista europea, pel seu impacte en la reducció dels processos d’extradició i pel seu gairebé immediat i estès ús per part dels Estats.

Una altra mesura operativa d’importància d’aquest període és la creació d’equips conjunts de recerca per al treball transfronterer. En aquest sentit, a nivell policial va ser valorat molt positivament el treball de col·laboració antiterrorista França-Espanya.

El procés d’institucionalització europea de la qüestió antiterrorista després de l’11-S es va sostenir no solament sota un procés de bricolatge i expansió del nombre de mesures, sinó també en l’adopció d’una sèrie de normes per supervisar la posada en pràctica de cada Estat de les decisions preses a Brussel·les. Es va establir un sistema d’avaluació de països. Aquest sistema reuneix un equip d’experts per avaluar i formular una anàlisi crítica sobre el resultat dels processos d’implementació i l’efectivitat de sistemes antiterroristes de cada país. Així mateix tenia com a objectiu oferir recomanacions generals en l’ús d’intel·ligència com a prova judicial, l’aplicació de tècniques de recerca efectives i la utilització d’altres mètodes antiterroristes operatius (Consell de la Unió Europea, 2002). Aquesta avaluació informal va ser posteriorment complementada després de l’11-M amb els informes del Coordinador antiterrorista sobre la implementació per part dels Estats Membres de mesures antiterroristes de la Unió (Consell de la Unió Europea, 2005).

Per al Consell de Seguretat i Interior celebrat a Sevilla al juny de 2002 la immigració il·legal havia reemplaçat al terrorisme com la seva major prioritat.

Però és amb els atemptats de març de 2004 a Madrid que es reverteix aquesta situació. És fonamental aquesta data ja que, si ben després del 11S es va empitjorar la política antiterrorista, a partir d’aquí es delimita l’antiterrorisme com a espai polític ben diferenciat a nivell europeu.

Al març de 2004, el Consell Europeu va adoptar el més important pronunciament sobre la «amenaça». La declaració sobre la lluita contra el terrorisme obliga als Estats membres a la completa posada en pràctica de les mesures sobre cooperació judicial i policial aprovades després dels atemptats de Nova York. El document cridava, a més, a la producció de noves mesures enfocades a reforçar la cooperació operativa i l’intercanvi d’intel·ligència a nivell multilateral i entre autoritats nacionals i organitzacions europees com Europol i Eurojust. També marcava, per primera vegada, unes clares línies d’acció en perfilar uns objectius estratègics generals. Això s’acompanyava amb el compromís formal d’assistir a qualsevol Estat Membre que fos víctima d’un atemptat. Aquesta clàusula de cooperació és important ja que mostra la «europeïtzació» de l’amenaça.

En paral·lel a la Declaració del Consell Europeu, el pla d’acció va ser renovat i ampliat per traduir aquests objectius en almenys 175 mesures particulars. Cal remarcar que moltes d’aquestes iniciatives no estaven exclusivament vinculades a l’amenaça terrorista, la qual cosa donava continuïtat a la tendència de l’anterior període de reformulació d’instruments de seguretat interna com a part de la resposta antiterrorista.

D’altra banda, el pla d’acció va servir per solidificar la posició de l’antiterrorisme en l’agenda de la UE en presentar aquestes mesures atribuint tasques, establint clares dates límit per assegurar la seva posada en pràctica, així com assenyalant a aquells Estats membres que no complissin amb les seves obligacions. Al costat de la Declaració, aquest document va servir per expandir la política europea antiterrorista a altres camps, incloent el control de fronteres (inserció d’indicadors biomètrics en passaports); la gestió de resposta (coordinació de dispositius de crisis); la protecció d’infraestructures (protecció contra atacs); la cooperació judicial (reconeixement mutu d’ordres de confiscació) o l’intercanvi d’informació (enviament d’arxius criminals).

Els objectius van ser: aprofundir la cooperació internacional; impedir als grups terroristes l’accés a finançament i altres recursos; investigar i processar a membres de grups terroristes; protegir els sistemes de transport i assegurar un efectiu control de fronteres; millorar la capacitat de resposta dels Estats a un atemptat; tractar el problema del suport i reclutament a grups terroristes i recolzar a tercers Estats en la seva lluita contra el terrorisme.

Al mateix temps, el nomenament d’un coordinador antiterrorista dins de la Secretaria General del Consell va ser el vaixell almirall de les mesures de la UE en el període post-Madrid.

Al mateix temps d’aquestes noves estructures, altres agències de la UE van reafirmar les seves competències després de l’11-M. Es va donar a l’agència Europol un rol operatiu, en permetre-li proporcionar assistència i facilitar coordinació en les operacions antiterroristes dels equips conjunts de recerca (2007). A més, els recursos d’Eurojust en aquesta àrea van ser també millorats amb la creació d’un equip intern d’experts locals en temes de terrorisme.

Londres 2005 és una altra de les conjuntures que permet continuar reforçant la lluita antiterrorista. Els atemptats de juliol d’aquest any són importants també en el procés d’institucionalització de la política antiterrorista de la Unió Europea. La reacció immediata als atacs es va reflectir en una major pressió per part d’alguns Estats membres per a l’aprovació de mesures que es trobaven sota discussió en el Consell. La presidència del Regne Unit es va centrar a ratificar mesures individuals, com l’ordre europea de lliurament de proves i la legislació de retenció de dades de comunicacions, que proporcionen més poders a les autoritats policials per accedir a dades personals de telefonia i Internet i compartir-los amb les autoritats d’altres Estats Membres (Parlament Europeu, 2006).

Més important va ser el fet que els atemptats de juliol van portar a uns canvis en la percepció de la «amenaça» i en la naturalesa de la resposta. L’Estratègia Antiterrorista de la UE, adoptada en una reunió del Consell de Justícia i Interior a finalitats del 2005, va anar formalment un intent de racionalitzar i aclarir l’antiterrorisme de la UE.

Classificada en el document com «la següent fase en l’agenda de treball formulada en el Consell Europeu de març de 2004» (Consell Europeu, 2005), l’estratègia ampliava la interpretació de l’amenaça en moure l’enfocament gairebé exclusiu de textos anteriors sobre Al-Qaeda, al perill generat per l’emergència del terrorisme intern com un producte dels processos de radicalització i reclutament de musulmans europeus. Dels quatre pilars d’acció que són part de l’estratègia (prevenció, persecució, protecció i resposta), és el primer d’ells el que és particularment rellevant. Combatre els fenòmens de radicalització es va convertir en una prioritat de la Unió per primera vegada a la Declaració del Consell Europeu de 2004, però és l’estratègia de 2005 la que va cristal·litzar la necessitat d’acompanyar mesures repressives amb una acció preventiva.

Paral·lelament, altres exemples d’iniciativa política per part de la Comissió Europea van emergir després dels atemptats de Londres en diversos sectors. Respecte al control de fronteres, es van prendre mesures com l’acord en 2007 amb les autoritats nord-americanes per la transferència de dades de passatgers aeris que creuin l’Atlàntic des d’Europa i la proposta de 2008 d’un sistema europeu propi. En el terreny de la prevenció, una altra proposta de la Comissió en 2008 va criminalitzar la incitació, entrenament i reclutament terroristes.

Iniciatives provinents d’altres fonts també han contribuït a la resposta antiterrorista europea, com l’intercanvi de dades de tipus «criminal». Aquest mecanisme permet l’accés, per part d’autoritats policials, a les bases de dades d’altres països sobre ADN, empremtes dactilars i nombres de matrícula de vehicles, així com l’establiment d’operacions policials conjuntes.

Un altre qüestió a tenir en compte, ha estat el començament de les operacions de l’Agència Europea de Fronteres (Frontex) des de la seva base a Varsòvia (Polònia). Clarament un mecanisme de control d’immigració, aquesta agència ha estat emmarcada dins de l’estratègia de 2005 com un element que busca millorar la protecció pel que fa al problema de la infiltració terrorista a les fronteres de la Unió.

Frontex ajuda als Estats membres de la UE i els països associats a l’espai Schengen a gestionar les seves fronteres exteriors i contribueix a organitzar els controls fronterers entre els països de la UE. L’Agència facilita la cooperació entre les autoritats frontereres de cada país de la UE, oferint suport tècnic i experiència. Creada en 2004, compta amb un pressupost de 250 milions d’euros.

Com a resposta als fluxos de persones Frontex pot proporcionar suport tècnic addicional als països de la UE que diuen tenir «pressions migratòries». Això es fa mitjançant la coordinació del desplegament d’equips tècnics addicionals (per exemple, avions i vaixells) i de personal de fronteres amb formació específica. Frontex coordina les operacions marítimes (per exemple, a Grècia, Itàlia i Espanya) i també les dutes a terme a les fronteres exteriors terrestres, com a Bulgària, Romania, Polònia i Eslovàquia. Així mateix, està present en nombrosos aeroports internacionals de tota Europa.

Frontex té diversos àmbits de responsabilitat que inclouen:

– Anàlisi de riscos: Totes les activitats de Frontex es basen en les anàlisis de riscos. Frontex avalua els riscos per a la seguretat de les fronteres de la UE i elabora un model de les pautes i tendències en migració irregular i les activitats delictives transfrontereres a les fronteres exteriors. A continuació comparteix les seves conclusions amb els països de la UE i la Comissió i les utilitza per planificar les seves activitats.

– Operacions conjuntes: Coordina el desplegament de personal especialitzat i equip tècnic (aeronaus, bucs i equip de control i vigilància de fronteres) a les zones frontereres exteriors que necessiten ajuda addicional.

– Resposta ràpida: Si un país de la UE té «pressió extrema» a les fronteres exteriors, en particular l’arribada d’un gran nombre de persones de països no pertanyents a la UE, Frontex coordina el desplegament dels equips europeus de guàrdies de fronteres.

– Recerca: Posa en contacte als experts en control fronterer amb els sectors de la recerca i la indústria amb la finalitat de garantir que les noves tecnologies responguin a les necessitats de les autoritats de control fronterer.

– Formació: Desenvolupa normes comunes de formació per a les autoritats frontereres, a fi d’organitzar la formació de la guàrdia de fronteres als països de la UE i els països associats a l’espai Schengen. També facilita que els guàrdies de fronteres de diferents països treballin eficaçment quan estiguin desplegats en operacions conjuntes coordinades per Frontex.

– Tornades conjuntes: Desenvolupa pràctiques per a la tornada dels migrats i coordina les operacions conjuntes de tornada.

– Intercanvi d’informació: Desenvolupa i utilitza sistemes informatius per a un intercanvi ràpid d’informació entre les autoritats frontereres.

A la seva seu de Varsòvia, Frontex compta amb més de 300 empleats que treballen en: Anàlisi de riscos; Operacions (terra, mar i aire); Tornades: posada en comú de recursos; Cooperació internacional i de la UE; Oficina d’assumptes jurídics i dret.

Partint de la base que no hi ha controls permanents a les fronteres entre els països de l’espai Schengen, es focalitza en els controls de les fronteres exteriors.

«A l’espai Schengen, un automòbil robat a Itàlia podria circular lliurement fins a la frontera polonès-ucraïnesa. Si algú arriba a Finlàndia amb un passaport falsificat podria viatjar fins a Portugal sense haver de detenir-se. Una víctima de tracta que entri a França podria ser transportada fins a Suècia».

Frontex s’ha convertit en un punt de contacte central i fixa les normes per a tots els guàrdies de frontera europeus. L’Agència s’assegura que la informació essencial (per exemple, sobre documents falsificats, trànsit de vehicles robats o tracta d’éssers humans) es comuniqui immediatament a totes les autoritats frontereres.

«La lluita contra la delinqüència transfronterera no és solament una qüestió de compartir informació, sinó també de desenvolupar solucions a llarg termini».

Frontex ho fa mitjançant l’elaboració de programes de formació per als guàrdies de fronteres en tota Europa. Els guàrdies de fronteres de la UE comparteixen coneixements i tenen accés a informació no solament sobre el que succeeix a les seves fronteres, sinó en totes les fronteres exteriors de la UE. També poden rebre formació sobre els últims mètodes i tecnologies.«I són capaços d’ajudar-se mútuament si alguna de les seves fronteres suporta una pressió anormal».

En la realització dels fets aquesta agència es complementa, entre uns altres, amb Europol. L’Europol va ser creada al 1999.

(…)«Ajuda a les autoritats policials i judicials nacionals a combatre la delinqüència internacional i el terrorisme»(…)

(…)«La comesa de l’Oficina Europea de Policia (Europol), agència encarregada de vetllar pel compliment de la llei en la UE, és contribuir al fet que Europa sigui més segura ajudant les autoritats responsables de l’aplicació de la llei als països membres de la UE»(…)

Europol s’encarrega del suport a les operacions de les forces i cossos de seguretat; centralitza l’intercanvi d’informació sobre activitats «delictives» i els coneixements especialitzats en matèria d’aplicació de la llei.

(…)«Europol dóna ocupació a uns 100 analistes que es troben entre els millor formats d’Europa. Això converteix a l’Oficina en un dels principals centres de capacitat analítica de la UE. Diàriament, els analistes utilitzen eines avançades per recolzar les recerques de les agències nacionals»(…)

(…)«Per proporcionar als socis nacionals un coneixement més profund dels problemes al fet que s’enfronten, l’Europol elabora periòdicament anàlisis a llarg termini sobre delinqüència i terrorisme»(…)

El Consell d’Administració de l’Europol ofereix orientacions estratègiques i supervisa l’execució de les comeses de l’Europol. Està integrat per un representant de cada país de la UE i la Comissió Europea. Cada país compta amb una Unitat Nacional de l’Europol, que és l’òrgan d’enllaç entre l’Europol i les altres agències nacionals

(…)«En 2010, la UE va establir un cicle polític plurianual per garantir una cooperació eficaç entre les forces i cossos de seguretat nacionals i altres organismes (de la UE o internacionals) en matèria de delinqüència internacional i organitzada»(…)

L’espai europeu específic en matèria antiterrorista, havent-se institucionalitzat i havent creat la seva pròpia regulació i estratègia, és facilitador de la resta -actualització de mesures, respostes concretes, etc-.

Després dels atemptats de París del 7-9 de gener de 2015, els governs europeus i les institucions de la UE s’han proposat un pas més enllà davant les polítiques de seguretat: enduriment de penes, creació de noves figures delictives (penalitzant, per exemple, l’accés a determinats continguts a internet), registre de passatgers (PRN), extensió del Sistema d’Informació Schengen, fitxers nacionals de persones «perilloses», retirada preventiva del passaport i fins a de el carnet d’identitat a persones considerades radicals, etc.

L’antiterrorisme com estratègia

A nivell global els Estats continuen ensenyant la seva vesant cada vegada més policial, recolzats pels avanços tecnològics i les aportacions tècniques que aquests mateixos Estats s’encarreguen de promoure -de manera pública o privada- per al control social, la vigilància de la totalitat de la població i la contenció dels possibles desviaments cap a la desobediència, la divergència i fins i tot el desbordament que ocasiona la catàstrofe capitalista.

A nivell europeu, davant el que els Estats consideren un moment delicat en relació a qüestions de Seguretat, continuen les estratègies per posar fre a les deficiències en seguretat que els propis Estats han demostrat tenir. Passant pel decret d’Estat d’Emergència, continuat en el cas francès o les mesures d’urgència, i l’alerta en matèria antiterrorista que porten a la militarització de la vida quotidiana en múltiples ciutats. No fa falta anar molt lluny: en ciutats com Barcelona o Madrid ja és habitual la presència de policies fortament armats en zones «sensibles», com a les estacions de metro, aeroports, espais cèntrics amb gran flux de turistes, ambaixades etc., presència que promet estendre’s fins i tot més enllà d’aquestes zones puntuals. Aquest lamentable paisatge ha arribat per quedar-se i imposa la seva violència a passos engegantits. Tot justificat pel nivell d’alerta i prevenció en matèria antiterrorista.

L’Estat Espanyol manté el seu nivell d’alerta per «possibles atemptats» en 4 -alta-. El recent pacte antiterrorista -la cambra en context post-franquista- més conegut com a pacte contra el terrorisme yihadista que han signat PP i PSOE és una novetat entorn el contingut, però no pel que fa als pactes d’Estat aconseguits per aquests dos partits polítics. Encara que l’Estat espanyol no va necessitar dels atemptats de 2001 per ampliar la seva definició de «terrorisme» perquè encaixés en ell qualsevol entorn mitjanament combatiu, de totes formes és cert que ha anat creixent en termes normatius i policials.

A finals de 2014 Interior va crear el CITCO: Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat. El CITCO és l’òrgan de recepció, integració i anàlisi de tota la informació estratègica disponible referida «al terrorisme, la criminalitat organitzada i els radicalismes violents». Es tracta de l’organisme encarregar de valorar si es manté o augmenta l’alerta per amenaça terrorista.

Des de la necessitat de plantar cara a nous fenòmens independents del «terrorisme domèstic d’ETA i de caràcter internacional es buscava fusionar els dos òrgans d’inteligència dedicats a la lluita contra el terrorisme,, el Centre Nacional de Coordinació Antiterrorista(CNCA), i el CICO, Centre d’Intel·ligència contra el Crim Organitzat. En els dos estàn representats els principals cossos policials. El CNCA es va posar en marxa després dels atemptats de l’11M amb l’objectiu d’evitar els episodis de descoordinació policial.

A més a més d’intel·ligència i coordinació, es busca que existeixi una estructura única. Es tracta d’una coordinació de bases de dades; que quan existeixi una estructura que pugui estar relacionada amb el terrorisme no es perdi entre els especialistes de crim organitzat o en les seves bases de dades.

(…) «I per això, els responsables de la Seguretat de l’Estat estimen que s’han de fusionar tots dos organismes, donant-li prioritat al terrorisme, no només pel seu impacte sinó perquè Espanya segueix sent objectiu principal dels grups internacionals. El que han detectat els especialistes antiterroristes en els últims anys és que les línies que separaven a aquests dels criminals habituals són cada vegada més lleugeres. A més, els terroristes es nodreixen del crim organitzat per finançar-se i proveir-se. Per això no té sentit ja que tinguin bases de dades separada»(…)

Al CNCA i al CICO hi ha representants tant de la Policia Nacional com de la Guàrdia Civil i del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). Els especialistes incorporats de l’àmbit de presons tenen un paper fonamental en aquests organismes, ja que faciliten als responsables informes de les activitats dels «implicats» tant en terrorisme com en «crim organitzat» que estan a la presó.

L’antiterrorisme com a estratègia de control de la població i de reforçament dels dispositius policials permet mantenir tota aquesta maquinària desplegada, justificada pel «perill» permanent. Tota la seva normativa i operativa policial és aplicada també a aquells que es rebel·len o que es posicionen en un lloc antagònic al que imposa el Poder. No és d’estranyar que els Estats es blindin constantment, ni que les excuses de sempre s’emmarquin en una ofensiva incessant a nivell repressiu.

Amb tota la informació, molt acotada ja que donaria per a pàgines i pàgines, no busquem enfonsar-nos en la creença que tot ha cobrat una dimensió impossible de contrastar amb paraules i fets, sinó més aviat tot el contrari, mirar amb més precisió els traçats de l’opressió i continuar generant projectes de lluita de denúncia i resposta.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s