L’ofensiva policial a l’Estat espanyol

Per accedir a tots els eixos de treball →aquí

Para leer esta entrada en castellano →aquí

En l’àmbit global, els Estats continuen ensenyant el seu vessant cada cop més policial, ajudats per les innovacions tecnològiques i aportacions tècniques que aquests mateixos Estats s’encarreguen de promoure –de forma pública o privada– pel control social, la vigilància de la totalitat de la població i la contenció dels possibles desviaments vers la desobediència, el dissens i, fins i tot, el desbordament que ocasiona la catàstrofe capitalista.

A escala europea, davant el que els Estats consideren un moment delicat en relació a les qüestions de seguretat, i prenent com a excusa els últims esdeveniments en relació als atemptats perpetrats –real o presumptament– per l’Estat Islàmic en terreny europeu, es desenvolupen tot tipus d’estratègies per posar fre a les diferències en matèria de seguretat que els mateixos Estats han demostrat tenir.

Passant pel decret d’estat d’emergència continuat en el cas francès o les mesures d’urgència i alerta en matèria antiterrorista que porten a la militarització de la vida quotidiana en múltiples ciutats. No fa falta anar molt lluny: en ciutats com Barcelona ja és habitual la presència de policies fortament armats en zones «sensibles» com ara estacions de metro, aeroports, espais cèntrics amb un gran flux de turistes, ambaixades, etc. Presència que promet estendre’s fins i tot més enllà d’aquestes zones puntuals. Aquest lamentable paisatge ha arribat per quedar–se i imposa la seva violència a passos engegantits. Tot està justificat pel nivell d’alerta i prevenció en matèria antiterrorista. En aquest cas, s’intenta contrarestar aquesta agressivitat policial mantenint alta la maquinària desplegada entorn l’alarma social i venent seguretat en els carrers, però també plantejant, per una altra banda, la seva cara suposadament més «amable» a través d’una «altra» policia, la de «proximitat», la de la «gent», la que facilitat i ajuda el «ciutadà» en el seu dia a dia, la que garanteix el compliment del civisme i, per tant, de la pau social. Això últim és una pràctica de llarga durada, però es complementa i actualitza permanentment convivint amb les altres estratègies policials.

A l’Estat espanyol, s’ha anat agreujant l’ofensiva policial en tots els seus fronts i els últims cops realitzats contra els nostres entorns de lluita es contextualitzen tenint en compte també tots els altres mecanismes de control social, sense els quals no serien possibles. Existeix una qüestió plantejada en perspectiva per part de l’Estat: és necessari actuar preventivament. En aquest sentit, l’Estat considera no solament un problema concret, sinó també potencial: fent-se valdre de les noves doctrines de seguretat en termes preventius, s’ataca tot allò que es considera susceptible de desestabilitzar el consens. La repressió a algunes busca ser exemple per a la resta, però també reprèn una vegada i una altra la legitimació i la justificació de tot l’aparell repressiu.

L’aspecte més brut d’una no tan nova guerra plantejada, sense cap mena de dubte, s’ho emporta a l’Estat espanyol, en les últimes dècades, la necessitat d’acabar amb ETA, fet que el va portar a profunditzar en el blindatge, ja en el context democràtic, passant per fons reservats totalment opacs destinats a posar fi al conflicte basc en la seva totalitat i complexitat, i un sens número de pràctiques des de les clavegueres de l’Estat. Es creen unes condicions que permeten l’aplicació de les estratègies policials que serviran per atacar qualsevol entorn de lluita. Canviïn o no les coses en aquest sentit, un Estat mai se sacsejarà de les seves estructures i de tot aquest fons creat en termes d’adoctrinament dels seus cossos, intel·ligència policial, activitat i experiència acumulada. Quan canvia «l’enemic», són els mateixos aparells d’ahir els que s’encarreguen del que toca avui, fent el traspàs, recolzats per tot allò que es va anar forjant en un altre context o per un altre «enemic» i també actualitzant-se i perfeccionant-se. L’aspecte policial és inherent a qualsevol Estat.

Ara bé, un cop esgotada l’alarma social en relació a la qüestió d’ETA, –i sense estar encara tan present la qüestió jihadista– una altra alarma interna ve a substituir-la. Encara que no és l’única, és de gran importància. Després d’una nova reestructuració capitalista –que el poder anomena «crisis»–, s’evidencien les tensions a peu de carrer pel malestar de la precarització cada vegada més exagerada de la vida, fet que porta a moments més o menys convulsos, de múltiple i diversa activitat en termes multitudinaris. S’ocasionen desbordaments que trenquen la pretesa pau social i torna a instal·lar-se sobre la taula de la premsa, polítics i policia la no tan nova alarma de l’antisistema infiltrat en el «cos social», que busca i promou el desbordament de forma organitzada. Les iniciatives de la gent mobilitzada en la seva diversitat i transversalitat, la seva autonomia i capacitat se sintetitza a ulls del poder com un «únic culpable», i en la creació d’un perfil concret al que castigar, utilitzant el que es coneix com a economia de la repressió: no és possible castigar a tantes, tot i que és més fàcil el càstig exemplaritzant.

Es va filant més prim fins a arribar a la cerca de l’aïllament i la categorització, amb tot un arsenal de literatura policial i mediàtica, d’uns entorns específics de lluita que sempre han intervingut activament en la transformació de la realitat però que, per sobre de tot, han promogut i practicat l’autoorganització de la lluita i la vida, i per tant, difícils d’assimilar. El missatge que el poder busca transmetre és que no hi ha cabuda per aquest tipus de pràctiques o idees, que tot està cobert i garantit per la democràcia, sempre que totes estem disposades a mantenir una posició dialogant, participativa en el seu terreny.

Els cops policials realitzats a aquests entorns de lluita no significa que exclusivament unes poques categoritzades estiguin mobilitzades i actives, però si del fet que tota aquella que s’organitzi i lluiti en aquests termes d’autoorganització i, fins i tot, aquella que en algunes ocasions opini «més del compte» és susceptible a rebre’ls. Ja no es tracta simplement de desarticular de mode operatiu i policial a un entorn de lluitadores sinó de demostrar la posició de força de l’Estat, la seva capacitat de domini i control social. Paral·lelament a aquest tipus de desplegaments i operacions policials de tall tan mediàtic i espectacular se succeeixen múltiples mesures de pressió sobre persones i col·lectius, amb un component repressiu no necessàriament menor.

D’altra banda, la «neteja» als carrers «d’indesitjables», es tracti de venedores ambulants, de pobres que «vaguen», rebels, etc., no és quelcom nou, però va modelant cada vegada més la forma en la que les persones es mouen en un espai cada cop més minat per les necessitats capitalistes i els negocis dels rics. El suport tècnic en l’espai públic de tota activitat policial es potencia amb l’articulació de circuits de videovigilància, i per altra banda, la cerca de la col·laboració ciutadana –des de la intervenció a peu de carrer, passant per la creació de pàgines web de col·laboració i delació ciutadana, etc.– busca també imposar-se com a mentalitat.

L’últim pacte en matèria antiterrorista –en un escenari en el qual conviu amb noves lleis de seguretat ciutadà, com la coneguda popularment com a «llei Mordassa»– conté no solament el reconeixement d’una redefinició més laxa de terrorisme sinó que també concentra el seu focus en alguns eixos que creiem important ressaltar. Ressaltarem dos d’ells: l’aprofundiment en la col·laboració entre Estats i el control híper-exhaustiu de les xarxes socials i l´ús informàtic en el seu paper fonamental per la difusió d’idees «radicals» o «radicalitzades».

La col·laboració entre Estats en matèria policial suposa:

  • Bancs de dades sobre persones compartits pels Estats europeus, fet que facilita la tasca de seguiment, vigilància i control. Per això és important l’existència de bancs d’ADN. En el cas d’alguns suburbis de Brussel·les, s’ha exigit col·laboració als seus habitants per la presa de mostres d’ADN, com a excusa per l’esclariment d’algun «delicte» ocorregut a la població, i en el cas de no col·laborar esdevenir susceptible de ser «sospitós».
  • Acceleració de les mesures d’entrega de persones en l’àmbit europeu, fent-se valdre de la ja aprovada i aplicada Euroordre, però també cap a altres països.
  • Potenciar i aprofundir acords entre Estats que suposen formació conjunta dels seus cossos de seguretat per a un accionar coordinat, més enllà de les especificitats locals.

Les modificacions establertes en matèria policial –com en tots els altres terrenys– tenen un marc d’aplicació vers tot el conjunt de la població, com dèiem abans, amb l’excusa antiterrorista.

En matèria de control en el terreny informàtic de xarxes socials, l’ampliació d’equips tècnics policials que treballen específicament en l’aspecte de vigilància amb un marc fins i tot més ampli, que comença a suggerir que s’entengui com un «delicte» el simple fet de consultar una pàgina considerada «perillosa». Tot usuari comença a ser sospitós. En aquest cas, quan hi ha un treball dia a dia de cerca de «delictes», ja que alguna cosa s’ha de portar als caps, fet pel qual, arbitràriament, moltes vegades, allà on no hi ha res, s’haurà d’inventar.

A tot això se li ha de sumar l’alerta arran de l’impacte dels moviments forçats de la població a causa de les guerres, que han ocasionat l’increment de les mesures pel blindatge de fronteres i controls exhaustius, buscant modificar també lleis i activitat policial, donant màniga ampla a la «caça» de l’estrangera. El racisme institucional promou les batudes policials, la identificació i l’assetjament a persones migrants quotidianament, utilitzant el tancament per a aquelles que no tenen els papers en regla, fet que es transforma en un autèntic infern per a milers de persones.

De la repressió que sacseja diferents territoris i dels paral·lelismes i col·laboracions que en ells podem trobar, l’Estat espanyol és considerat un dels més policials d’Europa, en el sentit que compta amb una de les taxes més altes de cossos repressius en relació al número d’habitats. Concretament, les poblacions amb més presència policial es troben a l’altra banda de l’Estret, en Ceuta i Melilla, on la densitat de policies que vigilen aquestes ciutats i les seves fronteres amb Marroc dobla les de Madrid i Euskadi, que serien les comunitats més controlades en la península. I al marge de les estadístiques, s’ha d’afegir la seguretat privada, en forma de vigilants o escoltes, que junts ja sumen més personal que algun dels cossos policials de l’Estat i que després de la fi de la lluita armada d’ETA, aquells que exercien de seguretat personal a empresaris i polítics, intenten reciclar-se com a carcellers o en la seguretat de les ambaixades.

De la varietat i quantitat de cossos policials i de la legislació i impunitat que els protegeix, han plogut innombrables casos de violència policial, des dels assassinats en la frontera de Tarajal, a les tortures a l’Audiència Nacional, passant per les pallisses a manifestants en els calabossos, a immigrants als CIE o a preses durant els trasllats, són només alguns exemples que evidencien aquesta brutalitat policial que els Estats democràtics neguen i camuflen per norma i a la qual sempre és interessant senyalar i respondre més enllà de plantejaments victimistes o potencialment recuperables.

En extrapolar més concretament aquests contextos repressius als nostres entorns de lluita, part de l’estratègia policial utilitzada durant els últims tres anys, sobretot en les operacions antiterroristes, però no únicament en aquestes, ha estat l’ús de l’assetjament clàssic combinat amb els avenços en matèria tecnològica i científica, mitjançant seguiments, aturades, escorcolls, punxades telefònics, videovigilància, sistemes de localització, escoltes ambientals, robatori de material genètic, etc., a més d’intentar infiltrar-se en els nostres espais i de pretendre captar col·laboradors. La novetat, més que en la pràctica, s’ha situat en el relat, com el fil conductor que ha justificat tota la resta. Ens referim a la intenció de crear un precedent d’«organització terrorista anarquista» a través d’aquesta literatura policial que pretén encaixar en les nostres lluites en les seves definicions de terrorisme. La ambigüitat de la seva definició de terrorisme és també una estratègia, que busca naturalitzar entre la població aquesta categorització perquè sigui acceptada com a part fonamental del funcionament de l’estat de les coses.

Per tot això, davant dels embats del poder, la solidaritat i la agitació són una de les pràctiques que poden invertir els objectius de l’Estat i intervenir en els processos que colpeja la nostra gent més enllà de defenses legals que poden donar-se en els tribunals, sent necessari continuar desplegant una intensa activitat que planti cara a aquesta ofensiva policial en tots els seus fronts, i també continuar qüestionant i connectat la realitat de la repressió amb aquells aspectes del poder que la necessiten i fan possible.

En aquest sentit, no només estarem atentes als passos de l’aparell repressiu, sinó que també impulsarem els nostres propis passos, seguirem insistint des dels nostres mètodes de lluita clàssics com són l’autoorganització horitzontal, autònoma i antiautoritària, explorant les possibilitats que ens permetin continuar desenvolupant les nostres pràctiques. Al cap i a la fi, l’èxit o el fracàs de la repressió no passa únicament per la qüestió de la presó, la detenció o el judici, sinó que té a veure també amb la capacitat de mantenir-se actiu enfront de la pressió, l’aïllament i les dificultats.

Anuncis

Un pensament sobre “L’ofensiva policial a l’Estat espanyol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s