L’ Audiència Nacional

Per accedir a tots els eixos de treball →aquí

Para leer esta entrada en castellano →aquí

«Per tal de mantenir aquesta societat és necessari viure en un estat de por constant»

Tim Robbins, durant una representació de 1984

L’Audiència Nacional, aquest no-lloc des d’on es fa política, des d’on es crea una realitat colze a colze amb els mitjans de comunicació i amb els interessos de l’establishment. Es fa difícil, quasi impossible, parlar de l’AN sense tenir en compte el seu origen (el seu predecessor va ser el Tribunal de Orden Público franquista que al seu torn era la continuació del Tribunal Especial de Masonería y Comunismo que va deixar d’existir nominalment el 1964) i el caràcter d’excepcionalitat dels delictes que hauria de jutjar. Aquesta excepcionalitat ha esdevingut una quotidianitat que obre portades dels diaris quasi cada setmana, i encara que és cert que gran part dels delictes de corrupció es jutgen allà, en realitat el pes i la seva intencionalitat recauen en els delictes englobats sota l’ampli, molt ampli, concepte de terrorisme.

Des de l’anunci d’ETA de la seva renúncia a la violència l’any 2011, les condemnes per delictes d’exaltació del terrorisme o d’humiliació a les víctimes s’han multiplicat. S’ha passat del «tot és ETA» al «tot és terrorisme». I n’hi ha prou recordant el «tot és ETA» instaurat per Garzón, i marcant la línia del dret penal d’autor (és a dir, creat pels jutges), que posteriorment qüestionarien els propis tribunals superiors espanyols, les repetides negatives de Marlaska i altres jutges a l’hora d’investigar denúncies de tortures a les persones detingudes i que posteriorment condemnaria el Tribunal d’Estrasburg, per tal d’entendre l’abast d’allò que es va convertir en un tot s’hi val. I entre el «tot és ETA» i l’anunci del fi de la mateixa va obrir-se la veda del «tot és terrorisme», terrorisme anarquista (amb les operacions Columna, Pandora, Piñata, Pandora 2, Ice, 13 d’abril), terrorisme jihadista (ja des dels temps del cas Dixan i amb més de 190 detinguts des del 2015, dels quals poc o res se’n sap), terrorisme gallec (amb la condemna dels suposats membres de Resistencia Galega, organització que mai no es va reconèixer com a tal i que mai no va reivindicar res amb aquest nom)… el terrorisme espera a la cantonada preparat per atacar.

El «tot és ETA» no pretenia res més que atacar la dissidència en el seu conjunt, i crear un estat de por social permanent, tal com es fa ara amb el «tot és terrorisme». És part de la por necessària per a mantenir el status quo. I, després d’un objectiu assenyalat, en vindrà un altre. Es prepara l’opinió pública, es busquen i s’identifiquen subjectes, dinàmiques i col·lectius per a criminalitzar-los. En primer lloc s’espanten els propis i els estranys. Després se’n detenen uns/es i a continuació té lloc la persecució democràtica contra les suposades violència i terror. La justificació de la pròpia existència d’una estructura que manté la desigualtat perquè està basada en ella. I per això li cal aquesta creació continua d’enemics interns i externs, acompanyats, cada vegada, de conceptes més difusos i amplis. I el terrorisme, el terrorista, sempre ha complert amb aquesta indefinició que permet el seu atac i evita que es qüestioni el concepte en si mateix.

I per tal d’enfrontar-se a aquest suposat terrorista i a la seva continua mutació hi ha l’Audiència Nacional, òrgan d’excepció i excepcional en l’ordenament jurídic europeu. L’excepció, defensada pel seu suposat caràcter d’instrument en la lluita contra ETA, ha servit per a justificar la utilització i l’ampliació del concepte de terrorisme fins a uns nivells kafkians.

Últimament, gairebé cada dia, ens despertem amb la notícia d’una detenció, un judici o una condemna per part de l’AN de diferents persones per la seva activitat política, declaracions polítiques o simples acudits que fa que ens posem les mans al cap per l’absurditat de la situació, tot cridant ¡és una barbaritat!

És potser aquesta mateixa absurditat la que fa que pensem que al final no passarà res, i catalogant-ho d’exageració perdem de vista l’objectiu real que té la utilització d’aquesta eina. Ens posicionem en contra de l’absurditat del fet que l’Audiència persegueixi a tuiters, cantants, titellaires, joves i manifestants… i anarquistes, antiautoritaris, persones que s’organitzen, en resum: la dissidència política en moltes de les seves versions. Aquesta reducció de la utilització de l’AN com un excés fa que perdem de vista la necessitat que la realitat en què vivim compti amb aquest tipus d’eines.

Caiem en la repetició del mantra que assegura que ara que ETA no existeix l’Audiència ha de fer alguna cosa, però si mirem enrere i calculem per un segon què és el que li ha reportat l’existència d’ETA i el seu entorn, ens podem fer una idea de la necessitat que se’n té, perquè el «tot és ETA» ha valgut per a atacar un ampli ventall de sectors contestataris, com ara es fa amb el «tot és terrorisme». A més de mantenir un clima de por permanent i una excusa per a l’enduriment continu de les lleis.

No és que no existeixin altres tribunals per a jutjar molts dels delictes que se li atribueixen, i les condemnes dels quals poden resultar tan o més elevades que les de l’AN. Però, com dèiem abans, la utilització de l’Audiència Nacional té un sentit, i és la seva mateixa excepcionalitat. I és l’amplitud del concepte terrorisme allò que li proporciona gran part del seu poder punitiu i li permet que la repressió exercida sigui tan forta.

Aquesta ampliació del concepte del caràcter de terrorista, de què significa terrorisme, és una de les principals funcions que té l’AN. Clarament, aquesta definició va agafada de la mà dels mitjans de masses i la seva creació de realitat, així com del funcionament dels cossos policials i dels interessos polítics i econòmics defensats per aquests. Però, encara que calgui assenyalar aquesta col·laboració perquè sense ella seria impossible que existís, no és el tema d’aquest text. L’esmentada ampliació del concepte de terrorisme dóna lloc a una utilització àmplia de l’anomenat dret penal de l’enemic, és a dir, una construcció del dret sobre «l’alteritat» del suposat enemic i de la seva no consideració com a persona, l’eliminació del dret d’aquest altre com a ésser humà, com un igual, i que va de la mà amb la utilització del dret penal com una arma preventiva, és a dir la condemna per la possibilitat d’allò que pugui arribar a ser, a fer-se…

La importància de les legislacions antiterroristes és més gran d’allò que podem pensar; d’una banda (tal com passa amb la presó) són el laboratori on s’experimenten tècniques punitives i de control social que després es generalitzaran a la resta de la societat, mitjançant aquest procés que els experts anomenen «efecte expansiu de les lleis d’excepció», és a dir, les condemnes que avui en dia es demanen als terroristes, demà es demanen a delinqüents habituals i demà passat a la delinqüència en general. Relacionat amb aquest procés, les lleis antiterroristes serveixen per a definir l’enemic, ja que la societat acrítica tendeix a acceptar que tota aquella persona a qui s’apliqui una llei antiterrorista és un terrorista, sense plantejar-se que la definició de «terrorisme» és més complexa del que sembla. Sense entrar en aquest debat, seguim amb el tema de la construcció de l’enemic que és el pas previ a la seva deshumanització, gràcies a la qual el Poder podrà imposar un càstig inhumà (tortura, cadena perpètua, pena de mort, etc.) comptant amb un suport social majoritari. En aquest camí, la transformació en «terrorista» de la dissidència és un esglaó més en l’escalada cap a la croada punitiva.

Existeix la problemàtica que el terme terrorisme s’utilitza constantment en els mitjans de comunicació d’una manera indiscriminada, la qual cosa provoca la creació d’una sensació fictícia d’inseguretat en la societat i el rebuig desmesurat d’aquesta cap a certes realitats criminològiques, fins i tot mers delictes comuns, socials o polítics que no tenen res a veure amb el terrorisme, però davant dels quals s’exigeix «mà dura».

El gran argument el gran mur, potser la gran excusa esgrimit pels gestors d’un poder omnímode és la tesi reiterada de «la complexitat del fenomen», que justifica tots els abusos policials i atropellaments judicials comesos. Aquesta complexitat que ens presenten amb forma de cèl·lules adormides, complexes xarxes i homes barbuts a les muntanyes rocoses de l’Afganistan. La credibilitat o no esdevé, aleshores, un acte de fe pervers. I és aquí on rau la trampa que ens fa passar de la grandiositat de la portada alertant d’atemptats imminents a la marginalitat del breu que anuncia que la majoria de detinguts han estat alliberats sense càrrecs.

Aquest breu, aquesta resquícia en les notícies no té ni de bon tros el mateix efecte que produeixen les detencions, les acusacions… que tanmateix sí que deixen empremta d’una lliçó clarament apresa per gran part de les persones que es van veure englobades en el «tot és ETA», i una altra gran part dels membres dels diferents moviments socials de l’estat que en veure les orelles del llop van deixar córrer un vel espès mirant cap a una altra banda sense enfrontar-se a la repressió exercida en nom de la lluita contra ETA. En aquest sentit, la sentència del 18/98 va ser un avís per a navegants. Com ho ha sigut el judici al Parlament, pel qual encara hi ha companys esperant la resolució de l’indult demanat per la condemna a tres anys i mig que els ha caigut, o les condemnes als tuiters… en resum, un avís de «Abandoneu tota esperança»… No en va, es tracta d’una doctrina que pretén debilitar, atemorir i… sobretot, dividir.

Perquè, juntament amb l’efecte punitiu de les condemnes, hi ha tots els efectes de càstig preventiu que en si té l’ús de l’AN, d’una banda el pes social ja assenyalat, i de l’altra la persecució mediàtica, l’excepcionalitat de les condicions penitenciàries, les mesures cautelars que s’imposen als acusats… N’hi ha prou amb fer una ullada a part dels casos abans esmentats, a les detencions dels darrers anys i fer un seguiment dels mateixos per tal de veure què ha passat amb ells, en què han quedat legalment, tenint en compte que només podem mesurar els efectes numèrics de les condemnes, ja que els efectes personals, socials i la destrucció dels seus entorns no es pot mesurar des de fora dels entorns, o almenys no es pot sense considerar aquestes condemnes i l’ús del concepte terrorisme com una eina d’ús extensiu i de finalitats més profundes.

Casos de manual segueixen al peu de la lletra la construcció externa del subjecte enemic, la identificació i definició del mateix des de la institucionalitat, el desprestigi del subjecte creat i finalment la seva criminalització. Aquests atacs són inherents a l’existència de la dissidència, quelcom inseparable de la resistència al poder, però que no per això cal deixar d’assenyalar. No és el mateix la identificació i la construcció pròpia d’un moviment que la construcció esbiaixada realitzada des de l’exterior amb la finalitat de reprimir-la a posteriori.

I colze a colze amb això hi ha la no responsabilitat dels seus jutges, els seus policies, cap dels quals està subjecte a cap responsabilitat per les conseqüències de les acusacions, condemnes, absolucions, arxivaments… n’hi ha prou amb l’exemple del cas Dixan, durant procés del qual va sobresortir una dolorosa frase: «Millor per excés que per defecte». La va pronunciar Joan Saura, conseller d’Interior de la Generalitat.

Davant d’això no tenim més remei que seguir on som, continuar amb les nostres pràctiques, analitzar i no deixar-nos portar pel mantra ni per l’intent de deslligar-nos de l’objectiu del moment amb el tan utilitzat «ser antifeixista, jove, feminista… no és cap delicte», i buscar el suport mutu i la intel·ligència col·lectiva. És per tot això que, encara que pugui haver-hi condemnes menys dures, no pot haver-hi cap justícia, entesa com aquella exercida pels òrgans judicials, que sigui millor. Sinó que serà des de la protesta, el conflicte i la dissidència socials des d’on ho aconseguim.

Anuncis

Un pensament sobre “L’ Audiència Nacional

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s