La judicialització de les nostres vides

Per accedir a tots els eixos de treball →aquí

Para leer esta entrada en castellano →aquí

La judici… què? Amb aquesta paraula —que de vegades sembla un embarbussament— s’assenyala la burocratització i la temporalització externa de les nostres vides, així com l’obligació de complir certes mesures de control abans que hi hagi hagut una condemna. Parlar de judicialització de la vida donaria peu a un debat molt més ampli del que podem tenir en aquest espai, perquè va més enllà de les mesures cautelars o de les que s’han de complir després d’una condemna —o com a substitució d’aquesta—, per la qual cosa hauríem de parlar de la regulació legal que pateixen els nostres cossos, de l’autonomia de les persones amb diferents capacitats, de les persones migrades, dels menors… La judicialització també forma part de la creació d’allò normatiu i de qui es defineix com «l’altre». És per això que volem aclarir que, encara que aquestes mesures les pateixin moltes més persones, en aquest text nosaltres ens centrarem en la seva utilització com a forma efectiva de càstig a la dissidència i el seu entorn, tot fent una ullada als efectes que tenen tant a nivell personal com a nivell col·lectiu, així com a les diferents lluites que es porten a terme.

Sabem que sempre que hi hagi un poder existirà la dissidència, i que aquesta dissidència sempre comporta repressió. No volem caure en el victimisme. Per això, moltes vegades, els discursos que diuen que ser estudiant, antifeixista, feminista, etc. no és delicte ens poden arribar a grinyolar bastant i plantegen preguntes sobre el motiu que ens porta a defensar-nos en termes de legalitat i no en termes de la legitimitat que creiem que tenen les nostres propostes. Identificar-se de certa manera, en termes generals, no és cap delicte; dir o fer qualsevol cosa relacionada amb aquesta identitat pot estar tipificat com a delicte; però, encara que aquestes eines que fem servir puguin ser delictives, no per això perden la legitimitat. És per aquesta raó que entenem que, tant en la nostra pròpia defensa com en defensa de les nostres lluites, hem de seguir utilitzant tot allò que considerem legítim. La legitimació de les pràctiques dissidents en funció de la seva suposada legalitat no fa més que escurçar els espais d’alegalitat ja construïts i les xarxes de dissidència i confrontació ja creades. L’afany de l’esquerra institucional per regularitzar els espais dels diferents moviments socials no fa més que retallar les zones on podem desenvolupar els nostres projectes en una alegalitat que és productiva, creadora i activa.

En cada cas, en cada lloc, situació política, moment històric… la repressió s’adapta al marc on es desenvolupa però la seva finalitat és sempre la mateixa. Que la repressió sigui menys salvatge no significa que no existeixi, sinó que el seu caire és més democràtic, és a dir, més subtil, però no per això menys efectiu.

Aquesta és una de les raons d’aquest text: assenyalar la judicialització efectiva que es fa de les nostres vides i per quins motius es produeix.

Generalment, quan ens plantegem la repressió ho podem fer en termes de detenció, judici i condemna, deixant en els llimbs tots els espais que hi ha entre aquests tres fets. És a dir, entre les detencions i les conseqüències de les mateixes (psicològiques, físiques, laborals, l’efecte en els espais violats per tal d’efectuar les detencions, mediàtiques…), el judici com a fet en si mateix (és a dir l’aparició davant del jutge i la intervenció de la resta d’agents) i la condemna (centrant-nos normalment en les condemnes a presó). Entremig es produeixen moments, moltes vegades més llargs que les condemnes, d’espera, de tensió, de por… i aquí radica la seva subtil però efectiva repressió, en el fer que moltes vegades no sabem com lidiar amb tot això.

El caràcter democràtic de les eines utilitzades fa que sembli que el seu ús (tret de la condemna) no té cap mena d’efecte, que no suposa ja ni tan sols un càstig, quan realment es tracta del contrari.

En aquest text, volem llançar una reflexió sobre l’efecte que tenen aquestes mesures en si mateixes, i ens agradaria fer-ho des de dos punts de vista: un relacionat amb l’efecte personal i íntim, en la nostra quotidianitat, i l’altre relacionat amb l’efecte que aquestes mesures (juntament amb el cop repressiu en si) suposen en els moviments en què estem immersos.

I aquestes mesures cautelars, quines són?

Les mesures cautelars que normalment s’imposen se suposa que són, tal com diu la paraula, en previsió de la possibilitat que no es compleixi allò dictat pel jutge. Pot ser una fiança, cosa que obliga a destinar quantitats enormes de diners a uns entorns que no disposen d’aquests fons i que s’han d’aconseguir apel·lant a la solidaritat i al treball continuat de moltes més persones de les que solem tenir constància; disposar d’aquestes xarxes de solidaritat ens permet afrontar els pagaments de les fiances i amb això aconseguir que les companyes surtin; no disposar d’aquests recursos tanca la porta a aquesta possibilitat i provoca que molta gent hagi d’esperar fins al judici a la presó.

Pot ser que s’hagi d’anar a signar, i recordar-se d’anar-hi; sigui una vegada al mes, dues vegades, setmanalment, cada dos dies… i haver-se d’identificar, que t’escrutin i reconeguin… i no, no es torna més agradable amb el pas del temps.

Pot ser una retirada del passaport, és a dir la impossibilitat de sortir del país, o haver de demanar permís especial cada vegada que es vulgui o s’hagi de sortir de l’Estat espanyol. Vist per sobre pot semblar una ximpleria, però plantejar-nos les vacances, la vida laboral o la necessitat de visitar algun familiar en funció del permís que ens donin (i, en definitiva, haver de sol·licitar-lo i demanar favors als mateixos jutges que t’han imposat aquestes mesures) suposa un pes quotidià i una paralització tant en les nostres vides com en les de la gent amb qui caminem. Plantejar-te que no pots marxar de vacances, que has de demanar un permís especial per sortir a veure la teva família, o haver de demanar que et tornin el passaport momentàniament per tal de, per exemple, renovar els teus papers de residència, fa que tinguis al cap, absolutament cada dia, el judici al qual t’hauràs d’enfrontar en un futur indeterminat.

Pot ser haver de notificar un canvi de residència, de telèfon… tot això suposa una burocratització contínua de cada aspecte de la nostra vida i un control aparentment innocu però tremendament real dels nostres moviments, relacions, plans de futur…

Despeses d’advocats: podria no considerar-se una mesura cautelar, és cert que purament no ho és, però l’obligació de mantenir contacte amb advocats, necessitar que interposin recursos, peticions, que es reuneixin… ja suposa una despesa contínua de recursos que a més de ser difícils d’obtenir van en detriment del finançament de projectes creatius; ens fan estar contínuament al darrere de diners per a pagar els advocats o per a mantenir les persones preses (la qual cosa, paradoxalment, se’ns pot girar en contra tenint en compte l’amenaça de finançament il·legal que suposa recaptar diners fora dels canals previstos per la seva legalitat i el fet que en el cas dels presos i/o acusats de terrorisme es consideri l’ajuda econòmica a aquestes persones com a suport al terrorisme).

El punt subtil d’aquestes mesures de cares enfora fa que, tant les mesures com els seus efectes, semblin inexistents. En la ment de la població en general, i del nostre entorn, fa la impressió que les detencions que van tenir lloc tal o tal dia no tenen cap conseqüència. Sense entrar a valorar, és clar, les conseqüències que ja hagin pogut suposar el focus mediàtic, l’aparició de noms i cares a la premsa, l’assetjament a familiars, les destrosses en els habitatges, la possibilitat o no de justificar laboralment una detenció, el cop emocional tant personal com familiar…

I, encara que es visqui des d’una perspectiva individual la manera com també afecten aquelles persones amb qui caminem, no podem dir que es tracti de càstigs individuals.

De cara a allò col·lectiu, als grups en què participem, a les activitats que realitzem, aquestes mesures es tradueixen, de vegades, en una paralització de les nostres activitats.

De cara endins, els cops repressius suposen una desmobilització de les lluites per poder recaptar diners, atendre les companyes… però també suposen una extensió de la por i una minimització inconscient de tots aquells espais temporals entre detenció-judici-condemna que fan que ens costi apreciar l’efecte que aquestes mesures ja tenen en les companyes. Els «bé, no t’amoïnis, no serà res al final», «encara estàs amb això?, quin pal…» no fan més que aixecar barreres entre allò que poden suposar les condemnes i allò que ja suposen, i un dels seus efectes és la por, que s’estén com una taca d’oli, i la millor prova d’això és el fet que públicament no s’assenyali, ni se’n parli, ni es treballi aquesta mateixa por.

Hem d’afegir que no només es desmobilitzen els sectors afectats directament per la repressió: es produeix una passa cap enrere en part de l’entorn que els envolta; lògicament si es veu que certs sectors són acusats, per exemple, de terrorisme a l’hora d’organitzar-se, altres moviments que puguin ser afins a l’entorn atacat no seguiran per aquesta mateixa línia.

Creiem necessària una mirada interna i una anàlisi de l’acceptació acrítica dels processos cautelars. Amb aquesta anàlisi i la confrontació a aquesta acceptació acrítica pretenem assenyalar quines intencionalitats té la seva utilització i l’abast real dels seus efectes; adonar-nos que no permet el creixement de les xarxes de suport mutu i que provoca que els processos fins al moment del judici resultin molt solitaris. No reconèixer aquests efectes impedeix tractar-los col·lectivament i, en conseqüència, evita també l’elaboració de mecanismes col·lectius de cura i suport mutu cap a les persones i entorns que hi són sota l’ull de la repressió.

També volem assenyalar que, tant en aquesta reflexió com en allò relatiu a l’Audiència Nacional, a les condemnes o a la crítica a l’aplicació d’aquestes mesures cautelars punitives no suposa defensar altres mètodes de càstig o bé una altra aplicació de les mateixes que sigui «millor i més ajustada», sinó assenyalar que la seva assumpció acrítica ja aconsegueix l’efecte buscat, a saber, l’acceptació del rol passiu de víctimes de la repressió i la paralització de pràctiques polítiques potencialment transformadores.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s